El camp de la Bota

El camp de la Bota fou un antic barri de barraques avui desaparegut, al límit del municipi de Sant Adrià de Besòs amb el districte barceloní de Sant Martí, situat a prop del quarter militar castell del Camp de la Bota i al costat del barri de Pequín.

Les barraques que van formar el barri foren aixecades per famílies vingudes a Barcelona amb motiu de trobar feina en l'entorn de l'Exposició Internacional de 1929. El nucli barraquista, es dividia en dos barris o sectors: el de Pequín, que s’estenia al voltant del castell de les Quatre Torres o caserna militar, al costat de Barcelona, i el del Parapet al costat adrianenc, just al indret on s’executaven les víctimes del règim.

Durant la Guerra Civil i sobretot a la postguerra, el Camp de la Bota fou el lloc on s'executaren 1.734 presoners de guerra. Va ser un espai d’afusellament de contraris polítics, la majoria d’anarquistes, republicans i comunistes. Posteriorment, es va convertir en camp de presoners. Els més antics de Sant Adrià, recorden com per les nits durant la postguerra, veien “llums” des dels terrats de la seves cases a l’altre banda del riu del anomenat en aquells temps “trajín” que era com s’anomenava popularment la matança indiscriminada de lleials a la república.

Refugis antiaeris a Sant Adrià de Besòs

A causa dels repetits bombardeigs sobre la població adrianenca, l'Ajuntament de Pla de Besòs va prendre la decisió l'any 1937 d'impulsar la construcció de refugis antiaeris a diversos indrets de la vila: la plaça de l'Església, l'escola i seu de refugiats del Polydor, el mercat municipal, els carrers de Lleida, de Barcelona i de les Corts, i la placeta Macià. Aquest darrer, acabat l'agost de l'any 1938 a partir d'un planell realitzat l'any anterior per l'arquitecte municipal, Joan Maymó, va ser el més ben enllestit de tots els de la vila. Es va construir amb la cooperació de l'Ajuntament i dels mateixos veïns, que es posaven a treballar a les cinc de la tarda, quan els paletes de la brigada plegaven.

La resistència del ciment armat als impactes directes de les bombes va fer que s’utilitzés molt en la construcció dels refugis antiaeris, tant en murs com en cobertes. La coberta es recolzava sobre una volta catalana de maons, i anava penjada amb uns metres de terra, fins arribar al nivell del carrer.

Els refugis tenien sempre com a mínim dues entrades, dissenyades per no deixar passar la metralla en cas d’explosió. Les autoritats franquistes van clausurar-lo el març de 1939 i no es va tornar a obrir fins que es va recuperar l'any 2006.

El Refugi antiaeri de la placeta Macià va rebre una intervenció arquitectònica per tal de poder ser visitable pel públic, sense museïtzació, però amb un nou terra de ciment, il·luminació interior i l'edificació de l'entrada tal i com es manté ara.

El gener de 2007 es va iniciar el projecte de dinamització del Refugi, basat en una museïtzació que convertís aquest patrimoni històric en una eina pedagògica de memòria. Es va dissenyar una museïtzació repartida entre un rebedor i cinc espais expositius, que són els següents: Els agressors, la construcció del refugi, el conflicte, la vida quotidiana al refugi i els agredits.

Tipus de bombes que queien sobre Sant Adrià de Besòs

El segle XX va veure com la tecnologia aplicada a la guerra es desenvolupava molt ràpidament. No havien de transcórrer gaire més de 25 anys perquè es passés de les bombes d’1kg, llençades a mà pel propi pilot a la Primera Guerra Mundial, a les de 11.000kgs a les acaballes de la Segona Guerra Mundial, sense comptar les dues bombes atòmiques.

A la Guerra Civil espanyola no s’empraven normalment bombes més grans de 250kgs, que són les que queien precisament sobre el Pla de Besòs, doncs estaven destinades a destruir les centrals tèrmiques d’ambdues ribes del riu.

La proporció dels bombardeigs solia ser la següent: entre 8 i 24 bombes de 250kgs, entre 24 i 48 de 100kgs i entre 12 i 30 de 20kgs (que eren incendiàries).

La Guerra Civil Espanyola a Sant Adrià de Besòs

L'any 1930 Sant Adrià de Besòs es trobava immersa en un important desenvolupament industrial, urbanístic i demogràfic. Gran industries (entre les que destacaven les dues centrals tèrmiques) ocupaven el 15% de la superfície del municipi, atretes per tres factors determinants: la proximitat amb Barcelona i Badalona, la desembocadura del Besòs (on l'aigua del mar els hi permetia refrigerar les instal·lacions) i la facilitat de fer arribar el carbó a les seves plantes gràcies al ferrocarril.

Aquestes centrals tèrmiques, que es trobaven a amb dues ribes del riu Besòs, i que garantien el subministrament elèctric a Barcelona i part de la seva àrea metropolitana, van resultar ser objectius militars a partir de l'esclat de la guerra Civil (1936-39).

La Aviazione Legionaria, aliada de Franco va participar activament en la ocupació de Mallorca, peça clau en l’ estratègia militar contra Catalunya, amb el clar objectiu de convertir l’ illa en la seva futura base aèria i porta de entrada dels atacs dels revoltat. La aviació italiana, va enviar els seus bombarders des de Mallorca, per tal de que no els detectessin, durant tota la guerra sobre el Pla de Besòs (que era el nom que rebia Sant Adrià durant aquell període històric).

Les paves (que era el nom amb que la població civil anomenava els bombarders trimotors) es dividien en Grups de bombardeig nocturn (els Savoia-Marchetti SM-81, lents i pesats) i Esquadres de bombardeig veloç (els Savoia-Marchetti SM-79, més moderns i ràpids). Els atacs directes que rebia la població civil de Sant Adrià per part de l'aviació franquista obeïen principalment a dues causes: la poca precisió del bombardeig sobre les fàbriques, que afectava en gran mesura als barris obrers que les envoltaven i l'aplicació del concepte estratègic de guerra total aèria, segons el qual els habitants civils de la rereguarda es convertien també en objectius militars, per desmoralitzar als combatents i accelerar així la rendició.

Aquests bombardejos van provocar greus conseqüències : 39 persones mortes comptabilitzades, 36 edificis completament destruïts i 98 molt deteriorats.

Introducció a la Guerra Civil Espanyola

La Guerra Civil Espanyola va ser un conflicte social, polític i militar que es va desencadenar a Espanya després del fracàs parcial del cop d'estat del 17 i 18 juliol 1936 dut a terme per una part de l'exèrcit contra el govern de la Segona República Espanyola, i que es donaria per acabada l'1 d'abril de 1939 amb l'últim comunicat de guerra signat per Francisco Franco, declarant la seva victòria i establint una dictadura que duraria fins a la seva mort en 1975.

La guerra va incloure lluita de classes, guerra de religió, enfrontament de nacionalismes oposats, lluita entre dictadura militar i democràcia republicana, entre revolució i contrarevolució, entre feixisme i comunisme. Aquesta guerra va enfrontar dos bàndols, per una part, el govern de la Segona República Espanyola, que tenia el suport de les organitzacions d'esquerres, i per altre, una part de l'exèrcit i  les organitzacions de dretes. 

Història de Sant Adrià de Besòs

Sant Adrià de Besòs (3,87 km2) és el municipi situat a la desembocadura del riu Besòs, entre els municipis de Barcelona, Santa Coloma de Gramenet i Badalona, amb els quals forma una continuïtat urbana. El riu ha estat un dels elements determinants de la vida del poble. Així el poblament del territori de Sant Adrià va ser tardà a causa de la naturalesa del terreny (aiguamolls, vernedes espesses) i de les riuades (besosades) freqüents.

L 'origen de la població és l’església parroquial de Sant Adrià. Al voltant d'aquesta església, sobre un petit turó (14m d'altitud) a l'esquerra del Besòs, es va formar el nucli antic del poble.
Des de temps molt antic, també hi havia a la vora del Besòs nombrosos molins fariners, que durant molts segles van ser una de les principals fonts de riquesa de la població adrianenca.

El fet de ser un lloc per on es travessava el riu, camí  de Barcelona, va perjudicar més que afavorir el poble: els musulmans el van destruir el 1114 i els francesos, el 1697; això, afegit a les freqüents besosades, va causar el despoblament del municipi.

En el segle XVIII la conjuntura va canviar. La fertilitat del sòl, l'abundància d'aigua i la proximitat del gran mercat de Barcelona van produir una gran prosperitat, basada en el conreu de verdures, llegums, fruita i vinya. Malauradament, durant les guerres napoleòniques Sant Adrià va tornar a ser destruït.

El segle XX, i amb ella la industrialització, van trasbalsar completament la vida de Sant Adrià. El creixement lent i sostingut  i la vida basada en el conreu del camp van canviar sobtadament amb l'establiment de les primeres indústries i l'arribada dels primers immigrants, ambdós fenòmens provocats per la proximitat de Barcelona. Especialment significativa va ser la dècada dels anys vint, quan la població es va multiplicar per sis (1.073 habitants el 1920; 6.515 habitants en 1930); aquest creixement es va deure, en part, al fet que es van establir d'una manera permanent obrers que treballaven a les obres del metro i en l'Exposició Internacional de Barcelona del 1929. En aquella època es va iniciar una de les grans constants de la història contemporània de Sant Adrià : l'establiment de centrals tèrmiques (Energia Elèctrica de Catalunya; l'actual FECSA, al marge esquerre del riu; Companyia de Fluid Elèctric , anomenada La Catalana, en 1917, al marge dret). Altres indústries d'aquella època van ser la societat General Electrometal·lúrgica (1918) i la factoria productora de vidre Celo (1925).

Durant la guerra civil de 1936-1939 i els anys de la immediata postguerra, el camp de la Bota, la zona de la platja confrontant amb Barcelona , es va fer tristament famosa perquè es van produir nombroses execucions. En 1937, durant la Guerra Civil Espanyola, va ser bombardejada per la seva condició estratègica, d'interès militar, i per les seves centrals tèrmiques i fàbriques. El 2007 es van rehabilitar, a manera de museus, refugis antiaeris d'aquesta època.

A partir de 1950 , Sant Adrià va tornar a créixer, sempre per la instal·lació de noves fàbriques i per la construcció de barriades d'habitatges per als treballadors. D'aquesta manera va sorgir el polígon industrial de Monsolís (1955) i els barris de la Verneda (1952), el Besòs (1960 ) i la Mina (1970 ). Durant els anys del franquisme , el creixement molt ràpid i la manca de capacitat de gestió i de decisió de l'Administració local adrianenca, no representativa, va provocar importants dèficits de equipaments i de serveis públics.

Actualment, Sant Adrià és una població en la qual predomina el sector terciari . La indústria està molt diversificada (transformats metàl·liques, química i construcció) i predominen les empreses de tipus mitjà. Entre les instal·lacions industrials destaquen les centrals tèrmiques del Besòs i de Fecsa - les tres xemeneies, que són una de les imatges emblemàtiques de Sant Adrià - i la planta incineradora de residus, de tecnologia molt moderna. Per iniciativa ciutadana es va crear la Plataforma per la Conservació de les Xemeneies, amb la finalitat de que les xemeneies deixessin de funcionar amb objectius industrials i passessin a tenir únicament una utilitat social, fomentant així la memòria històrica de la ciutat.

S'han dut a terme diversos projectes amb la intenció de millorar la qualitat de l'aigua del riu, com és el cas de la rehabilitació de les ribes del riu Besòs; també s'han fet canvis importants gràcies a la celebració del Fòrum 2004 retornant exemples com el ús del tramvia. El Fòrum com a esdeveniment, va servir com a excusa per embellir la zona costanera propera al barri de la Mina i crear un port esportiu modern, renovant les instal·lacions de les depuradores de la zona. Sant Adrià és l'únic municipi d'Espanya que no posseeix hospital ni cementiri.